El pobrisme té una llarga història que es remunta, com a mínim, a uns quants anys abans del naixement de Jesús, amb la secta ebionita o dels “homes pobres”, tal com explica Antonio Escohotado a la seva Història moral de la propietat.

Simplificar aquest relat és arriscat, però podríem convenir que el seu èxit va començar quan aquella idea segons la qual “els últims serien els primers” va arrelar. Si hom ho creu, resulta lògic pensar que ser anomenats pobres no és cap desgràcia, ans al contrari, la nostra glòria.

Dos mil anys després, alguna cosa d’aquella mentalitat ebionita continua viva. En certs sectors, la riquesa encara es considera pecaminosa. Tant, que no és estrany veure en tertúlies televisives gent presumint de viure de lloguer o de no tenir res en propietat, com si això els conferís una certa superioritat moral.

Com més a l’esquerra sigui el representant, més haurà de justificar el seu patrimoni. I si és activista, fins i tot haurà de disculpar-se per tenir actius, atribuint-los a herències o familiars.

Ara com aleshores, per al pobrisme allò que resulta moralment inadmissible és la voluntat explícita de lucrar-se. Persisteix la idea del lucre com a pecat, tal com denunciava l’Església dels segles X i XI, escandalitzada quan els primers mercaders compraven a deu i venien a vint, encara que fos mil quilòmetres més enllà.

El veritable enemic del pobrista és el pobre que vol deixar de ser-ho. Aquell que no veu la pobresa com una virtut, que no odia el benestar dels altres sinó que el mira amb sana enveja, com un cert estímul. 

El veritable enemic del pobrista és el pobre que vol deixar de ser-ho. Aquell que no veu la pobresa com una virtut, que no odia el benestar dels altres sinó que el mira amb sana enveja, com un cert estímul.

Aleshores això era usura, un pecat, perquè —es preguntaven— com podia ser que quelcom que no es transformava augmentés, en canvi, de preu? Guanyar diners implicava treballar, patir; no era admissible guanyar més del necessari i, a sobre, ser feliç. Encara avui hi ha qui diferencia moralment entre llogar un apartament turístic i intercanviar casa, com si l’absència de diners evités “cometre” el pecat.

Però, paradoxalment, el veritable enemic del pobrista no és el ric. No és qui hereta una fortuna ni qui disposa d’una lucrativa cartera d’accions. Molts d’aquests viuen la seva riquesa amb discreció i, fins i tot, alguns col·laboren —directament o a través dels fills— amb projectes pobristes que pretenen “alliberar” les masses de la cobdícia i l’addicció als diners.

El veritable enemic del pobrista és el pobre que vol deixar de ser-ho. Aquell que no veu la pobresa com una virtut, que no odia el benestar dels altres, sinó que el mira amb una sana enveja, fins i tot com un cert estímul. És per aquest motiu que és menystingut: és el vulgar que va al centre comercial, l’alienat que mira certs programes de televisió, el turista estúpid. L’home-massa, en definitiva.

El pobrisme no lluita contra la desigualtat ni contra la riquesa extrema. Lluita contra qui, tot i pertànyer a una classe treballadora o pobra, no vol continuar-hi pertanyent. Contra aquell que, fins i tot essent-ho, no vol caure en el pobrisme, sinó simplement deixar de ser-ho; contra aquell que no té consciència de classe ni la vol tenir. Simplement vol més del que té, i, a més, ho fa prescindint de les mirades altives de la policia de la moral.

El pobrista, però, és persistent, i intentarà convèncer-lo, com deia Saramago, de “colonitzar-li el pensament”: remarcarà que quatre persones són tan riques com mil milions; intentarà transmetre-li rancúnia —com si haguéssim de viure millor pel fet que aquestes quatre persones deixessin de ser riques—; reiterarà que el capitalisme genera més i més desigualtat, ignorant, ni més ni menys, tota l’edat mitjana, l’Imperi Romà i fins i tot el naixement de les primeres civilitzacions.

El pobrista procurarà reblar el clau amb una pregunta aparentment definitiva: Per què uns pocs tenen tant, i tants tenen tan poc? És que són més llestos, més treballadors, més astuts? I així intentarà atreure’l definitivament al bàndol pobrista, argumentant que la seva situació res no té a veure amb la seva voluntat ni amb el seu esforç, sinó amb un ordre de coses que cal capgirar.

És per això que el pitjor enemic del pobrista és qui considera la pobresa i l’austeritat com quelcom transitori, i en conseqüència malda per prosperar tant com pot, per ser una mica més lliure. El pitjor enemic del pobrista és, en definitiva, aquell que aspira a ser lliure: aquell que no vol que cap pobrista li doni la mà, sinó que l’aparti; aquell que no vol ser alliberat, perquè prefereix ser lliure.

ROGER SUNYER

Photo by Vitaly Gariev from Unsplash.