Sense acceptar la realitat, no hi pot haver política d’habitatge efectiva.

A força de repetir-ho una i altra vegada, en bona part de les societats occidentals ha cristal·litzat la idea segons la qual l’habitatge no és una mercaderia, si no un dret que cal exigir com a condició mínima per  la dignitat. 

Confonent el desig amb la realitat, el que hauria de ser amb el que és, s’ha anat eixamplant, una vegada més, l’espai que hi ha entre  l’expectativa i la realitat. I així s’han acabat valorant les polítiques públiques per les seves intencions -habitatge per tothom, habitatge com a dret fonamental, etc- i no pels seus efectes reals.

El cert és que en una economia de mercat, l’habitatge sí que és una mercaderia. I no és només que ho afirmin ultra, neoliberals o anarco-capitalistes, sinó que també ho fa algú tan poc sospitós de ser-ho com Friedrich Engels quan diu:

“En la qüestió de l’habitatge tenim dues parts que s’oposen l’una a l’altra: l’inquilí i l’arrendador o propietari. El primer vol comprar al segon el gaudi temporal d’un habitatge (…). Es tracta d’una simple venda de mercaderia, i no d’una transacció entre un proletari i un burgès, entre un obrer i un capitalista.”*

La temptació comunista sempre serà present. La populista, també. Però qualsevol altra opció política, que prefereixi les virtuts de la democràcia liberal a les d’un model comunista, hauria d’evitar expectatives impossibles i no contribuir a difondre un discurs antimercantilista o antiproprietarista.

Prossegueix Engels argumentant que el problema de la seva escassetat és fàcilment resoluble, com qualsevol altre problema social, “per la nivellació econòmica gradual de l’oferta i la demanda”. 

És clar que, per a Engels, quan això no sigui suficient n’hi haurà prou amb expropiar cases i edificis dels grans tenidors. Tot i això, recorda que per fer-ho possible, abans el proletariat ha de conquerir el poder polític. 

És per això que Engels considera el problema de l’habitatge com una qüestió menor en la mesura que distreu de l’objectiu fonamental: la conquesta del poder polític. No endebades, és mitjançant la lluita de classes com el proletariat podrà conquerir el poder polític i, amb això —entre altres coses—, garantir definitivament el dret a l’habitatge, a través de l’estatalització completa de la propietat privada. 

Centralitzat absolutament el poder, extret l’habitatge del mercat, la política d’habitatge “ideal” es podrà executar per decret, sense que res ni ningú ho impedeixi -encara que això impliqui el petit detall d’haver de suprimir tot tipus de drets i llibertats civils i democràtiques.

Tanmateix, mentre tot això no passi -novament-, en una economia de mercat, l’habitatge continuarà essent una mercaderia. I com a tal, seguirà sotmès a les lleis d’oferta i demanda del mercat (on incideixen aspectes com la ubicació, els serveis, l’espai públic, la connectivitat o la centralitat), generant desequilibris que cal saber considerar.

La temptació comunista sempre serà present. La populista, també. Però qualsevol altra opció política, que prefereixi les virtuts de la democràcia liberal a les d’un model comunista, hauria d’evitar expectatives impossibles i no contribuir difondre un discurs antimercantilista o antiproprietarista. 

Ben al contrari, tota opció política democràtica hauria de partir de la realitat de l’habitatge en una economia de mercat: acceptar la seva condició de mercaderia i, en tot, cas, promoure les accions pertinents per fer-la accessible a tothom.

És a partir de l’acceptació d’aquest premisa bàsica, que s’ha de poder crear una política d’habitatge realment eficient, una política que permeti debatre quina és la manera més eficaç de satisfer la demanda, plantejar quins drets i deures han de tenir llogaters i propietaris, o què fer en casos d’extrema necessitat.

O seguir el camí traçat de l’estatalisme comunisme o partir de la realitat. La resta és pur populisme que enlloc de resoldre el problema de l’habitatge, l’agreuja.

Acceptar que l’habitatge és una mercaderia no és renunciar a la cohesió social i les oportunitats per tothom. És, simplement, començar pel principi, acceptant la realitat. És començar a construir la casa pels fonaments.

Roger Sunyer

* F. Engels, El problema de l’habitatge, Akal, Madrid, 1976.

Photo by Syed Ahmad from Unsplash.