De l’enginyeria social al control social: com la fantasia de salvació col·lectiva segueix més viva que mai.

L’estiu de 1816 va ser un estiu sense estiu. El volcà Tambora, a Indonèsia, havia esclatat l’any anterior i havia projectat a l’atmosfera milions de tones de cendra. A Europa, el sol semblava apagat, els camps no donaven fruit i les pluges no s’acabaven mai. Enmig d’aquella foscor, es podria dir —com ara— que la natura es rebel·lava contra l’home, recordant-li que el progrés i la raó tenen límits.

En aquell paisatge apocalíptic, a la vora del llac Léman, a Ginebra, Mary Wollstonecraft Godwin —que poc després esdevindria Mary Shelley— passava uns dies amb el seu amant i futur marit, Percy Bysshe Shelley, el metge John Polidori i el carismàtic lord Byron. El Romanticisme emergia esplendorós: una generació fascinada per la natura, per l’excés, per la idea que l’ésser humà podia desafiar els déus, la moral i fins i tot la mort.

Confinats dins la vil·la Diodati per la pluja i el fred, els joves van decidir entretenir-se amb un joc: cadascú havia d’inventar una història de terror. D’aquella nit tempestuosa van néixer dos mites fundacionals de la modernitat: El Vampir, de Polidori —origen llunyà del futur Dràcula de Bram Stoker— i Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.

El vertader progrés passa per abandonar les temptacions de l’enginyeria social, per deixar de pretendre crear “un món nou” que puguin generar nous monstres, i aprendre a valorar el que ja tenim: fomentant la cooperació i la creativitat humanes, que no són de ningú en particular i, alhora, són de tots i cadascun de nosaltres

El mite de Prometeu i el somni del control total

En la mitologia grega, Prometeu és el tità que s’atreveix a robar el foc als déus per donar-lo als humans. El foc és el símbol del coneixement, de la tècnica i de la llibertat: amb ell, l’home pot il·luminar la nit, escalfar-se, crear, dominar la natura. Però aquest gest d’amor i rebel·lia té un preu altíssim: Zeus el castiga encadenant-lo a una roca, on una àguila devorarà eternament el seu fetge. Prometeu és la figura doble del progrés: portador de llum i víctima alhora del seu propi desafiament.

Quan Mary Shelley publica Frankenstein o el modern Prometeu el 1818, reprèn aquest mite antic i el trasllada al cor de la modernitat. La història és prou coneguda: Victor Frankenstein, un jove científic obsessionat per descobrir el secret de la vida, aconsegueix donar ànima a una criatura feta amb restes humanes. Però allò que havia de ser una gesta de coneixement es converteix en un malson. L’ésser, repudiat pel seu creador i pel món, s’enfonsa en la solitud i la venjança.

Frankenstein és el nou Prometeu: ja no roba el foc del cel, sinó que el genera ell mateix amb l’electricitat, símbol de la ciència moderna. Amb aquest “foc” vol recrear la vida, dominar el misteri suprem de la natura i esdevenir, en certa manera, un déu. Però el seu desig de coneixement sense límit el condemna. La criatura que fabrica no és el triomf de la raó, sinó el seu revers: un ésser abandonat, ple de dolor i de ràbia, que acaba destruint el seu creador.

En Frankenstein hi ressona la pregunta que travessa tota la modernitat: fins on pot arribar la voluntat humana? Quan l’home aspira a ser déu, quan el coneixement deixa de buscar saviesa i només vol poder, la creació es gira contra el creador. Shelley, amb només dinou anys, va escriure un advertiment: la ciència i la raó, si no van acompanyades d’humilitat i mesura, poden convertir-se en les formes més refinades de la barbàrie.

Shelley fa de Frankenstein el Prometeu modern, però també el seu advertiment. Allà on el tità grec actuava per compassió, el científic romàntic actua per vanitat; allà on Prometeu volia donar vida, Frankenstein vol dominar-la. El seu fracàs és el nostre: el del poder que, oblidant la seva pròpia mesura, converteix la creació en destrucció.

Els monstres de la raó
Trenta anys més tard, el 1848, es publica el Manifest Comunista, la base del que havia de ser un altre gran projecte d’alliberament humà: la creació d’un món sense classes. Darrere d’ell, una corrúa infinita de persones segueixen el nou mètode científic —el materialisme històric—, que encara ara arriba —tot i aigualit—, i segueix ben viu a les universitats.

En els inicis, gent plena de bones intencions —igualtat, justícia, fraternitat— s’adhereix a la nova “ciència” econòmica i creu en la inevitabilitat de la societat comunista. Tanmateix, com que les previsions científiques no s’acaben de complir, cal donar-hi una empenteta. I encara que sigui a Rússia, i no a Anglaterra o Alemanya, un cop d’estat contra una embrionària democràcia liberal instaura el primer estat comunista. Després vindrà la repressió brutal i la consolidació d’un sistema que no se sostenia per cap llei històrica, sinó mitjançant el control total: de les rendes, de l’habitatge, de la mobilitat, de les lectures i fins i tot de la veritat mateixa.

El comunisme, que havia de ser lògic i natural, acaba essent un autèntic monstre creat per l’enginyeria social: l’obstinació i l’arrogància de redissenyar la naturalesa humana a voluntat, encara que sigui amb la bona intenció de construir una societat perfecta. El somni de “l’home nou” es converteix en un malson, i passa a exigir l’eliminació de tota impuresa, de tot allò que fos vell, contradictori o imperfecte —és a dir, tot allò que ens fa humans. En nom de la llibertat, s’imposa l’obediència absoluta; en nom de la igualtat, es justifica l’expropiació; i en nom de la fraternitat, s’anul·la tot respecte a la diferència d’opinions.

La democràcia liberal, amb totes les seves imperfeccions, parteix justament del contrari: que l’ésser humà no és perfectible, que les passions, els errors i els interessos són part inevitable de la condició humana, i que per això cal dividir el poder, limitar-lo i discutir-lo. És un sistema humil i molt més modest: no promet el paradís, però evita l’infern.

Tant Victor Frankenstein com molts comunistes de bona fe compartien, en el fons, una mateixa ambició: crear vida, crear un món millor. Però en tots dos casos, la voluntat de redempció esdevingué tragèdia. Quan l’arrogància i la voluntat de control s’imposen, el resultat és sempre el mateix: un monstre.

L’arrogància del control estatal
Sembla, doncs, que els humans ja hauríem d’haver après a distingir el desig de la realitat, allò que és, d’allò que voldríem que fos, les intencions de les capacitats. Hauríem d’haver après a valorar les idees, els polítics i les polítiques no pel que prometen, sinó pels efectes reals que produeixen. Sense excuses.

I tanmateix, avui com ahir, ni l’exemple de Frankenstein ni el de la Unió Soviètica semblen haver servit d’advertiment. Encara avui, en societats formalment lliures, quants polítics professionals, buròcrates i experts no continuen perseguint el vell somni de controlar-ho tot: l’economia, el llenguatge, el clima, les dades, les opinions, els comportaments.

Ara, a més, la temptació encara és més gran, perquè la tecnologia fa el control més fàcil, més subtil i més difícil de percebre. Ja no és el descobriment de la ciència, sinó la temptació del control total. Vivim en societats que, amb l’expectativa d’una major seguretat, benestar i justícia social, han anat cedint cada vegada més poder als Estats i a les seves burocràcies. Els governs, amb el suport d’empreses afins, disposen d’un poder d’observació i intervenció sobre la vida humana que cap dictadura del segle XX no hauria pogut ni imaginar. Tot es pot mesurar, predir i modular —i amb aquesta capacitat, retorna la temptació arrogant de voler recrear la societat des de zero, corregir l’home i “millorar-lo”, sigui amb algoritmes o amb una tirallonga de polítiques públiques determinades.

Avui, dos segles després, el foc de Prometeu ha canviat de forma. La fantasia és vella però persistent: “si ho controlem tot —els preus, els fluxos, els discursos, els hàbits—, aconseguirem la societat perfecta”. És la versió contemporània del somni prometeic: creure que podem modelar la realitat a través de la planificació, substituir la responsabilitat individual i col·lectiva per una arquitectura política o tecnològica que ens faci “bons” o “feliços” per decret.

Hi ha, al darrere de totes aquestes temptacions, la mateixa fe dogmàtica en la intel·ligència d’uns pocs. La creença que la realitat —complexa, viva, imprevisible— pot ser coneguda i ordenada com un mecanisme des d’un despatx; que, amb prou dades, prou experts i prou poder, podríem dirigir la societat com un rellotge perfecte.

Però el món humà no és un laboratori. Les institucions, els costums, els mercats i les llengües són teixits que ningú no ha dissenyat del tot, fruit de milers de decisions anònimes i d’errors acumulats. Quan algú creu que pot substituir aquest ordre fràgil per un de “millor”, fabricat des d’un poder centralitzat, el resultat acostuma a ser el mateix que el de Frankenstein o de la URSS: el monstre d’una utopia.

Mary Shelley no escriu només una història de terror, sinó una paràbola moral: quan l’arrogància de la raó pretén erigir-se en déu totpoderós, acaba generant monstres. La seva novel·la és una reflexió sobre la responsabilitat i els límits, sobre el perill de confondre el desig de comprendre amb la voluntat de controlar-ho tot.

Shelley adverteix que voler modelar la vida des de fora pot acabar generant una monstruositat. Al capdavall, la realitat és massa complexa, contradictòria i orgànica. Quan pretenem fer desaparèixer d’una revolada el risc, la desigualtat o el conflicte mitjançant el control, estem alimentant el monstre.

La lliçó de Mary Shelley continua vigent: crear és assumir responsabilitat, no exercir domini sobre els altres. Quan oblidem aquest principi, quan la raó s’allunya de l’empatia, tornem a caure en la mateixa arrogància que condemna Frankenstein i que travessa tots els projectes totalitaris: la il·lusió de poder controlar el que és, per naturalesa, incontrolable —la vida, la llibertat, la voluntat humana.

El vertader progrés passa per abandonar les temptacions de l’enginyeria social, per deixar de pretendre crear “un món nou” que puguin generar nous monstres, i aprendre a valorar el que ja tenim: fomentant la cooperació i la creativitat humanes, que no són de ningú en particular i, alhora, són de tots i cadascun de nosaltres.