El mercat no és un monstre ni un déu, sinó el camp on aprenem a cooperar lliurement.

Mai he entès els qui parlen del mercat com si fos un ésser viu. Uns el demonitzen amb comentaris tan recurrents com apocalíptics sobre la “mercantilització de tot”, com si el mercat fos un monstre obscur devorador d’ànimes i de tot allò que ens fa pròpiament humans. D’altres, en canvi, el defensen com si fos un déu infal·lible, dotat de poders màgics, que ningú controla i que se l’ha de deixar fer, oblidant les advertències del mateix Adam Smith respecte alguns comerciants i la seva natural tendència a voler eliminar la competència i alterar la dinàmica d’un mercat realment lliure.

Per a mi, el mercat no és cap de les dues coses. Però, sobretot, no em sembla que sigui un subjecte conscient. El mercat és, més aviat, un camp de joc. Un gegantí espai on es desenvolupa un joc de cooperació humana. La majoria de persones hi juguen. Com en un camp de futbol, els que hi juguem elaborem jugades individuals. Com quan participes al mercat, gestiones riscos, expectatives i controles les emocions per a una millor entesa amb l’equip i amb els adversaris. Sense joc individual no hi ha partit de futbol possible, però sense equip tampoc. Tot depèn de l’equip i alhora tot depèn de nosaltres. Un i tot és una mateixa cosa. Un jugador de futbol sol i aïllat, no té cap sentit. Un equip de futbol sense individus autònoms, tampoc. 

El mercat és el mateix: un immens joc de cooperació humana. No és un espectacle aliè a nosaltres, al marge de nosaltres mateixos. Són milions de partits simultanis que juguem cada dia, arreu del món —quan treballem, comprem, venem, creem o ens comprometem en projectes de futur.

Defensar un mercat realment lliure no és defensar la cobdícia ni els abusos, sinó tot just el contrari, reclamar que tothom pugui jugar sense coacció ni privilegis, que tothom pugui actuar i aprofitar les oportunitats.

El mercat no és un monstre

Molts en parlen com si fos una bèstia impersonal que compra i ven sense ànima. Li atribueixen poders sobrenaturals: “El mercat ho destrueix tot!”, “El mercat ens controla!”, “El mercat mata el petit comerç!” com el pitjor dels malvats de qualsevol de les històries ancestrals que han arribat fins als nostres dies. 

Però, el cert és que el mercat no decideix res per si mateix: decidim nosaltres com a resultat de milions d’intercanvis voluntaris i de decisions lliures. Ho fem quan comprem el pa, quan escollim una feina o invertim els nostres estalvis. Cada decisió equival a una passada en un partit de futbol. 

Els que juguen

Jugar implica risc. Implica caure i aixecar-se, competir amb respecte, controlar la ira i l’eufòria. Els jugadors sabem que no hi ha cap partit perfecte, però juguem igualment, perquè preferim la realitat a la fantasia d’una realitat inexistent. 

Jugar equival a treballar, a innovar, a cooperar. Com el mercat, és un procés espontani de cooperació on cadascú procura aportar allò que sap fer millor i que la resta de jugadors demana: un fa passades decisives, l’altre defensa aferrissadament, un altre veu l’espai i crea una jugada allà on semblava impossible…

El resultat no és imposat per ningú en particular: sorgeix de milers d’accions lliures i coordinades durant un partit. El valor d’una jugada, com el d’un producte, no és objectiu: depèn del moment, del context i del que significa per als altres, com al mercat, on nosaltres tampoc valorem l’esforç en si mateix, sinó la utilitat, la creativitat i la connexió amb les nostres pròpies necessitats.

Els que prefereixen criticar a jugar

Tanmateix, durant un partit de futbol sempre apareix algun jugador rondinaire: que si som massa ofensius, que si som massa defensius, que si hem d’estar més junts… Ningú li demana la seva valoració però ell s’autoimbuieix del rol crític. Acostuma a tenir certa incontinència verbal i, paradoxalment, mai és el jugador amb més talent, sinó tot el contrari. 

En el gegantí mercat de la cooperació -on hi som tots i cooperem tots, ens agradi o no ens agradi-, també és ple de moralistes, tertulians i teòrics que critiquen cada jugada, cercant obstinadament errors que deslegitimin el joc. D’entre ells, alguns voldrien que no hi hagués espontaneïtat, que tot fos dirigit des d’un cercle reduit de gent. Molts ingenus també ho creuen de bona fe, ignorant que l’augment exponencial del control, redueix la llibertat, com si fossin vasos comunicants. 

Els tramposos 

Esclar que en un partit de futbol sempre hi pot haver jugadors tramposos. En un mercat raonablement lliure, passa el mateix. Si bé la relació entre empresaris i treballadors, creadors i consumidors, és majoritàriament lliure i de cooperació, –uns aporten coneixement, esforç o visió; d’altres, risc, estalvi o organització-, sempre hi ha qui se salta les normes, qui busca la protecció de l’àrbitre o, fins i tot, qui paga per obtenir tracte de favor. 

Tot plegat, qüestiona de socarrel les normes de la cooperació, però com en un partit de futbol, el problema no és el joc, sinó el trampós. La solució, per tant, no passa per abolir el joc, sinó per advertir a qui trenca les normes, sancionar-lo i, en el pitjor dels casos, foragitar-lo del joc. 

És per això, que és fonamental disposar de regles de joc clares. 

El joc té regles

Cap partit de futbol pot existir sense un mínim de regles. Ni els partits de futbol que jugava davant de la Catedral de Barcelona se’n lliuraven.  Qualsevol que hagi jugat de petit al carrer, o a qualsevol descampat, ho sap: sense límits, el joc s’acaba.

El mercat és igual. Un intercanvi només és lliure si cap jugador juga obligat. Si algú juga per desesperació, por o engany, el partit ja està manipulat. De la mateixa manera, el mercat funciona millor com més clar és marc ètic i jurídic. Al capdavall, el mercat no és una finalitat, sinó una eina de cooperació pacífica. 

Perquè el joc sigui net, per exemple, hi ha coses que no es poden comprar. Com al futbol, on no pots comprar el resultat sense destruir el sentit del partit,  hi ha valors que fan possible que el mercat existeixi: la dignitat, la llibertat, la confiança, les persones. 

Defensar un mercat realment lliure no és pretendre que tot tingui un preu, sinó reconèixer que el preu només té sentit a partir del respecte de les regles i els límits que hem establert col·lectivament. Les regles no les posa el poder polític arbitràriament, per tant, sinó la societat —nosaltres mateixos— a través de la llei i del debat sobre els límits morals del mercat. 

L’objectiu de les regles és que tothom pugui jugar amb igualtat d’oportunitats i sense trampes. Ara bé, sempre hi ha individus, com ja advertia Adam Smith, que faran tot el possible per eliminar la competència amb tota mena de trampes (connivència amb el poder polític, corrupció, estafa, engany, publicitat encoberta, monopolis, etc). És per això que ens cal un àrbitre. 

L’Estat com a àrbitre

L’Estat, per tant, no ha de fer d’entrenador ni actuar com si fos el propietari del club, ni del torneig: ha de fer d’àrbitre. I com a tal, ha de garantir el joc net, evitar i sancionar les agressions, els fraus i qualsevol privilegi d’un jugador respecte els altres. Un bon àrbitre no marca gols ni es posiciona a favor de cap equip o jugador. La seva tasca és fer que el joc flueixi, resistir a qualsevol pressió interna o externa que rebi i procurar garantir equitat. 

Ha de vetllar, per tant, per evitar qualsevol abús de poder així com l’estat hauria de vetllar per evitar qualsevol abús, sigui oficial del propi estat, sigui privat de qualsevol operador. Un bon àrbitre s’assegura que cap jugador quedi fora del joc per una lesió, per un abús o una desigualtat d’origen. No per substituir l’esforç individual, sinó per garantir que tothom pugui jugar en condicions justes.

Quan l’Estat vol jugar com un més, quan afavoreix uns jugadors sobre d’altres, deixa de ser àrbitre i es converteix en part interessada. Si això passés en un partit de futbol, aquest perdria tota la gràcia i s’acabaria desfent. Però si passés, una vegada més, el problema no seria del joc, ni del mercat com a procés de cooperació, sinó del mal ús que faria l’àrbitre del seu poder i l’alteració que això provocaria en la resta de jugadors. 

El mercat, per tant, no necessita un pare protector ni controlador, sinó un àrbitre honest i valent, capaç de parar els peus a qualsevol que vulgui alterar la lliure cooperació ciutadana. Capaç de frenar l’avarícia dels partits polítics i les seves xarxes clientelars, capaç de desactivar monopolis i no sucumbir a l’amenaça de cap sector econòmic o laboral. 

Que l’estat faci d’àrbitre no és limitar-lo, sinó dotar-lo d’una gran, vital i complexa responsabilitat.

Juguem? 

Cada dia podem escollir si jugar de manera passiva, rondinaire, o bé ser actius, demanant la pilota, coordinant-se amb els altres jugadors. 

Cada decisió que prenem al mercat és una acció que ens ha de permetre avançar en el nostre propi camí cap a la llibertat, perquè el mercat no és ni un monstre ni un déu totpoderós. 

Defensar un mercat realment lliure no és defensar la cobdícia ni els abusos, sinó tot just el contrari, reclamar que tothom pugui jugar sense coacció ni privilegis, que tothom pugui actuar i aprofitar les oportunitats.

Nosaltres som el joc. Nosaltres som el mercat. Si ens en desentenem del mercat, tal vegada puguem fantasiejar en móns nous, però la realitat és tossuda i l’únic que haurem aconseguit és reduir la nostra llibertat. 

I és que, mentre hi ha joc, hi ha llibertat. Juguem?  

Visualitza a Medium.com