Una reflexió sobre el declivi del llenguatge elaborat i el que revela sobre la nostra cultura

Hi ha un fenomen silenciós que s’estén per tot Occident: la pèrdua del llenguatge elaborat. No parlo de cultismes estranys ni d’afectació literària, sinó d’una cosa molt més simple i, alhora, més greu: la pèrdua de prestigi de la bona expressió oral.

Durant bona part del segle XX, dominar un llenguatge sofisticat era una manera de distingir-se. La forma de parlar revelava l’origen social, el nivell d’estudis, la pertinença a un cert món cultural. Era un símbol de respecte i un capital cultural reconegut. A l’escola, als mitjans i a la vida pública, l’ús acurat del llenguatge era un indicador de seriositat i maduresa intel·lectual.

Fa només unes dècades, parlar amb precisió i riquesa era un signe de respecte, educació i solidesa cultural. Avui, en canvi, sembla gairebé una provocació. En les darreres generacions, és evident el declivi en l’ús del llenguatge elaborat, matisat i estructurat. Sembla que una part important de la societat ha deixat d’entendre el llenguatge com un vehicle d’elecció personal, de criteri i de personalitat. Arran d’aquest trencament amb la tradició, parlar bé ha deixat de ser prestigiós.

En molts contextos és percebut com a pedant, artificiós o desconnectat de la realitat. Fins i tot és habitual que, en un grup de persones, l’ús d’un terme simplement culte provoqui rialles o mofes. Allò que abans era un valor compartit ara és —sorprenentment— motiu de burla.

Més enllà d’un fenomen juvenil o tecnològic

No és un fenomen local —ni català, ni francès, ni estrictament europeu—, sinó una tendència global dins del món occidental. Aquesta degradació en tots els àmbits de la vida col·lectiva no és casual.

Hi ha qui en culpa els adolescents o la suposada “generació de vidre”. D’altres assenyalen la tecnologia: a les xarxes socials, on el temps d’atenció es mesura en segons, el llenguatge tendeix inevitablement a simplificar-se. Tampoc falten els qui atribueixen el fenomen al capitalisme i a la societat de consum, que privilegia la immediatesa i la superficialitat.

Tanmateix, l’empobriment lingüístic va molt més enllà de ser un fenomen juvenil o tecnològic. És perceptible al carrer, als bars, però també en espais que haurien de ser temples sagrats de la paraula: els parlaments, els mitjans de comunicació tradicionals i fins i tot els centres educatius. Només cal comparar el llenguatge emprat a les televisions fa trenta anys amb l’actual per constatar l’evidència del declivi. Fins i tot és palpable als centres educatius, no només entre els alumnes, sinó entre els mestres.

El rebuig del passat i la destrucció dels seus símbols

Si no és un fenomen juvenil ni exclusivament atribuïble a les xarxes, com l’expliquem?

En la meva opinió, és el resultat d’una mala associació d’idees de les noves generacions entre la visió que tenen d’una societat tradicionalista i les formes d’expressió oral elaborades.

Certament, la societat occidental de la primera meitat del segle passat era més classista, tant socialment com culturalment. D’un classisme radical, que es manifestava en tota mena de formes i expressions —entre les quals també hi havia l’estètica, però també la lingüística. I és que, efectivament, expressar-se bé era un signe evident de distinció. Aquest fet, lluny de considerar-se negatiu, era un motiu d’aspiració social i de prestigi.

Es tracta de reconèixer que la complexitat del llenguatge no és una relíquia elitista, sinó una eina imprescindible per a tothom, per pensar millor, expressar millor i comprendre millor el món.

Avui, en les societats occidentals actuals, aquest classisme tan evident s’ha difuminat. Òbviament, les desigualtats persisteixen, però són menys aparents que fa cent anys. I, també, afortunadament, hem abandonat les actituds arrogants, els tractes despectius i les prohibicions absurdes per raó de sexe, orientació sexual, color de la pell o religió.

Aquest procés no ha estat lineal, ni fàcil ni acceptat majoritàriament des de bon principi. Ben al contrari, ha avançat a batzegades, amb revoltes personals i col·lectives, l’origen de les quals l’hem de trobar al segle XIX i encara més enllà, i tot sovint reprimides durament i tràgicament. I fins i tot, quan aquestes revoltes contra el classisme deixaren de ser violentament reprimides, encara generaren multitud de reaccions autoritàries, com podrien testimoniar encara ara milions de persones.

Tants anys de revoltes col·lectives, però també personals, contra la imposició en les formes de vestir, en les relacions afectives, en les formes d’educació, en les creences, en el que podríem considerar una ruptura profunda i progressiva amb la tradició simbòlica del model social anterior, han creat un automatisme pràcticament inconscient a la societat, segons el qual el rebuig a les formes simbòliques i culturals del passat és una forma de progrés.

És així com tota expressió tradicional s’ha anat vinculant majoritàriament a la societat conservadora anterior i, per tant, en nom del progressisme, s’ha tendit a prescindir-ne de manera indiscriminada, perquè s’associava al vell ordre social.

És d’aquesta manera que, com si la modernització exigís destruir-ho tot per construir-ho de nou, hem abandonat també el prestigi de la paraula precisa, de l’expressió oral acurada i de l’aspiració a parlar d’una manera tan rica com sigui possible.

S’ha fet una lectura mecànica del progrés, donant per descomptat que l’alliberament de les tradicionals formes culturals ens havia d’empènyer endavant, ignorant que la història de la humanitat no és lineal i que els avenços i els retrocessos es combinen de mil maneres. Així, en aquest cas, podríem ser davant d’un retrocés cultural i no pas d’un avenç.

El mateix impuls que ha permès grans avenços socials i culturals ha tingut efectes indesitjats. Com una ventada que s’ho emporta tot sense discriminar, l’obsessió per la modernització ha acabat arrasant elements tan valuosos com el del bon llenguatge oral, que de cap manera mereixien ser sacrificats ni ser associats als valors conservadors i classistes del model social anterior.

Quan parlar malament és millor que parlar bé

El declivi en les formes d’expressió oral n’és un dels exemples més clars. Òbviament, el llenguatge podia ser un signe de jerarquia i també un instrument de poder, però també era un patrimoni cultural que no pertanyia a ningú, un vehicle de transmissió d’idees i pensament, una eina de precisió, de plaer per a tothom i de bellesa.

Quina sorpresa, doncs, ens ha de causar veure persones centenàries amb un ús del llenguatge extremadament superior a la mitjana —no de les adolescents, sinó de periodistes, mestres i polítics de les nostres societats? Cap ni una.

Aquest rebuig progressiu cap al llenguatge oral elaborat, que, com he dit abans, és visible arreu, suposa, per exemple, que persones procedents de classes mitjanes o altes, amb un bon capital cultural i familiar, adoptin tons, accents i registres associats a entorns que no els són propis. No és una evolució espontània, sinó sovint una imitació deliberada per allunyar-se del que consideren conservador, massa vinculat a la tradició. És una forma de revolta.

Una de les mostres més grotesques d’aquest fenomen la trobem en alguns cantants, quan veus joves de classe mitjana-alta, amb bona educació formal i tot el suport econòmic que han necessitat, adoptant estètiques i llenguatges provinents de realitats pròpies de barris marginals de qualsevol ciutat global, donant per fet que necessiten aquesta apropiació —o expropiació, en realitat— cultural per disposar de legitimitat social.

El veritable avenç requereix síntesi, no destrucció

L’avenç social real no consisteix a llençar-ho tot a les escombraries. És un exercici molt més difícil: discernir què és caduc i què és valuós.

La millora s’esdevé quan una societat és capaç d’eliminar allò que és rígid, absurd o opressiu i, alhora, preservar allò que és útil, profund o enriquidor. I, sobretot, quan sap combinar-ho tot en una síntesi nova i fecunda. Requereix introduir tots els elements a l’alambí i extreure l’essència de cada forma social o cultural, i prescindir d’allò que és superficial. Requereix temps, saviesa.

Quan aquest procés no es fa —quan la novetat s’identifica acríticament amb la destrucció del que és antic— el resultat és una societat desarrelada, sense memòria i sense profunditat. I això es reflecteix en el llenguatge: un llenguatge més pobre, que és sempre el símptoma d’un pensament més feble.

No es tracta de reivindicar un retorn al formalisme del passat ni de condemnar els canvis socials que han ampliat llibertats i igualtat. En absolut. Es tracta de reconèixer que la complexitat del llenguatge no és una relíquia elitista, sinó una eina imprescindible per a tothom, per pensar millor, expressar millor i comprendre millor el món.

Si volem una societat amb criteri, profunditat i matisos, cal també una cultura lingüística amb criteri, profunditat i matisos. No hauríem de tenir por de parlar bé. No hauríem de renunciar a la riquesa per por de semblar elitistes. I no hauríem de confondre l’alliberament de les rigideses del passat amb l’empobriment del nostre llegat cultural. Tota revolta s’hauria de poder expressar des de la pròpia autenticitat personal, social i lingüística.

La veritable modernitat no consisteix a destruir els ponts, sinó a construir-ne de nous sense renunciar a saber d’on venim.

Roger Sunyer

Photo by Trac Vu from Unsplash.