Una pregunta incòmoda

Com pot ser lliure una persona que no controla ni el seu temps, ni els seus ingressos, ni el lloc on viu?

En una època en què es parla tant de l’accés a l’habitatge, del capital especulatiu i de la concentració de patrimoni en menys mans, la qüestió de la propietat privada torna amb força al centre del debat polític.

D’un costat, hi ha qui defensa un model sense estat en què tot es basi en acords privats (anarco-capitalisme).

De l’altre, qui voldria dissoldre-la en benefici exclusiu de l’Estat (comunisme i derivacions postmodernes).

Entre aquests extrems hi ha una via menys sorollosa però més fecunda: entendre que la propietat no és només un actiu econòmic, sinó una condició pràctica de la llibertat personal.

Sense base material, la llibertat política és incompleta

A les democràcies clàssiques, només qui no depenia d’un altre podia participar en la vida pública. A la idealitzada democràcia grega, sense autonomia econòmica no hi havia ciutadania real. El mateix passava a Roma.

Amb els segles, la ciutadania s’ha universalitzat. Però un cop assolida la igualtat formal en el dret a vot, n’ha emergit una altra d’inapel·lable:
sense autonomia econòmica, la llibertat política és sempre vulnerable.
Dependre de la voluntat d’altri —d’un empresari, d’un partit, d’una institució o d’un grup de pressió— limita la capacitat real de decidir, d’opinar o de dissentir.

L’autonomia material no és un luxe: és un requisit democràtic.

Patrimoni propi: el fonament discret de la llibertat

Aquesta és la raó per la qual tanta gent aspira a tenir un patrimoni, per modest que sigui. Un professor que aconsegueix estabilitat laboral, o una persona que inicia el seu projecte professional, no busquen només ingressos segurs: busquen un espai d’independència des d’on pensar, crear i viure sense pressions.

Sense aquesta base, la llibertat intel·lectual i personal sempre queda condicionada.

La pregunta clau

Acceptat que la llibertat política necessita una base material, el dilema és clar:

O bé assumim que només és plenament ciutadà qui ja disposa d’aquesta autonomia.
O bé construïm una societat on cada persona pugui generar el seu propi patrimoni i, amb ell, el seu propi espai de llibertat.

És en aquesta segona opció on pren sentit el que podem anomenar economia ciutadana.

Què és una economia ciutadana?

No és un sistema en què l’Estat acumula més poder.
Tampoc és un entorn on unes poques fortunes privades concentren la major part dels recursos, ni un mercat on monopolis i oligopolis ofeguen els petits i mitjans operadors.
Una economia ciutadana és un ecosistema d’oportunitats on l’Estat actua com a facilitador, no com a propietari.

El seu objectiu no és repartir la propietat existent, sinó fer possible que més persones en generin: estalvi, capital productiu, coneixement, actius que permetin construir un projecte vital propi.

És una societat amb una classe mitjana àmplia, forta i autònoma, capaç de resistir pressions i d’exercir la seva llibertat sense demanar permís.

Una societat de persones amb poder propi

Distribuir la propietat no significa expropiar ni redistribuir allò que uns altres han creat. Ben al contrari: implica evitar que tant l’Estat com unes poques entitats privades acumulen un poder que converteix la resta en dependents.

Significa garantir condicions reals perquè cadascú pugui fer créixer el seu patrimoni i, amb ell, la seva llibertat.

La llibertat individual, valor central de tota aspiració emancipadora, no està en contradicció amb els interessos col·lectius.

Així ho proclamava un autor gens sospitós de capitalisme forassenyat com Proudhon, a les seves Confessions d’un révolutionnaire:

“Llibertat! Aquesta és la primera i l’última paraula de la filosofia social… El remei de tanta misèria i la solució de tants problemes consisteix a donar un curs més lliure a la llibertat, enderrocant les barreres que hi han estat aixecades per l’autoritat pública i propietària.”

La pregunta que ell insinuava continua vigent avui: com pot ser lliure políticament qui no és lliure materialment?

Un nou paper per a l’administració

Avançar cap a una economia ciutadana implica transformar la funció de l’administració pública.
No com un centre que acumula decisions, sinó com un motor de dinamització que retira obstacles, evita privilegis i garanteix que ningú pugui imposar-se des d’una posició dominant.
Un govern que habilita, no que substitueix. Que obre camins, no que els controla.

Conclusió: repartir oportunitats és repartir poder

La democràcia necessita ciutadans amb criteri, però també amb marge real de decisió. Ciutadans que no només tinguin drets, sinó els recursos per exercir-los. Recursos propis, creats per ells mateixos.

No una mà que els guiï, sinó una mà que s’aparti per deixar-los créixer.
Ciutadans capaços de dir “no” perquè tenen alternativa. Això és el que fa lliure una societat.

En definitiva, crear oportunitats perquè cadascú pugui generar patrimoni és repartir poder.

I una societat de persones amb poder propi és, senzillament, una societat més lliure —i més democràtica.

*Foto de l’encapçalament: Steffen Bertram from Unsplash