Part I d’un assaig en dues parts sobre per què el poder centralitzat fa les societats més febles — i com la descentralització crea resiliència.

Tenim una inclinació gairebé instintiva a centralitzar: el poder polític en un govern fort, els serveis en una única administració, els proveïdors en una gran plataforma, la defensa en un exèrcit unificat sota un sol comandament.

El relat de la centralització està tan profundament interioritzat que ens sembla natural.

Centralitzar s’associa a ordre, eficiència, optimització.
I tanmateix, aquesta naturalització de la centralització no ha estat accidental ni espontània, sinó el resultat d’una insistència persistent precisament per part d’aquelles persones i grups que aspiren a acumular poder.

La llei de ferro de l’oligarquia

Robert Michels ho va expressar de manera contundent: tota organització complexa tendeix, amb el temps, a convertir-se en una oligarquia.

Les estructures nascudes per representar molts acaben controlades per uns pocs. Aquesta és la seva “llei de ferro de l’oligarquia”.

Aquest diagnòstic no s’aplica només als partits polítics, tant d’esquerra com de dreta, sinó també a:

• les democràcies, les institucions de les quals tendeixen a ser guiades per xarxes d’interessos col·lectius, elits burocràtiques o elits de partit;
• l’economia, quan grups empresarials eliminen la competència mitjançant oligopolis en aliança amb el poder polític;
• el sistema financer, quan els bancs centrals i les grans institucions esdevenen el nucli que modela la vida econòmica de milions de persones, amb un control democràtic escàs i un fort interès a bloquejar alternatives disruptives com el blockchain.

Acumular poder en nom de l’eficiència

Atesa la mala reputació de les dictadures, gairebé ningú no reclama obertament el poder absolut.

Per això, el desig d’acumular i centralitzar poder es defensa gairebé sempre en nom de l’eficiència. Se’ns parla de “fer més amb menys”, de “millor coordinació”, d’“evitar duplicitats”.

Però si grates una mica la superfície, queda clar que allò que es defensa no és l’eficiència, sinó el control — és a dir, el poder.

Defensar la centralització per se no és altra cosa que defensar la necessitat de controlar més: més pressupost, més dades, més persones, més territori. Expressa una voluntat de poder, no d’eficiència — i reflecteix la tendència oligàrquica de les organitzacions.

Els riscos de la centralització

La concentració de poder comporta riscos enormes. L’exemple més clar és la Unió Soviètica: la centralització va arribar a tal magnitud que fins i tot els preus dels béns eren fixats per un departament burocràtic. En eliminar els preus com a senyals de preferència — com a síntesi de necessitats, escassetats i desitjos — el sistema va quedar completament cec davant la informació dispersa de la societat. Privat dels milions de judicis quotidians dels ciutadans sobre si un producte valia la pena o no, no va tenir altra opció que manllevar preus de referència de les economies de mercat.

La mateixa lògica apareix en altres àmbits:

• Un sistema energètic excessivament centralitzat pot convertir una sola fallada en una apagada general;
• Un mercat dominat per un monopoli fa irrellevant l’elecció del consumidor, perquè no existeixen alternatives reals;
• Un règim polític que concentra tot el poder en un tribunal, un monarca o un dictador esdevé dependent de la lucidesa — o de la ceguesa — d’un grup massa reduït per adaptar-se al canvi social i econòmic.

(Aquest text continua en una segona part, dedicada als avantatges pràctics de la descentralització.)