Aquesta és la Part II d’un assaig en dues parts sobre la descentralització. Pots llegir la Part I aquí.

Quan una decisió important es pren lluny d’on vius, gairebé sempre arriba tard. I sovint arriba malament.

Aquesta experiència quotidiana —sentir que algú decideix per tu sense conèixer el context, els matisos ni les conseqüències reals— és al darrere de moltes de les disfuncions de les societats contemporànies. Així, doncs, la defensa de la descentralització no és només una qüestió moral o estètica, sinó que té un sentit clarament pragmàtic. Vegem ara els principals arguments a favor.

a) Perquè la informació és local i dispersa

Cap centre —ni l’Estat, ni la cúpula d’una empresa, ni un organisme internacional— pot tenir tota la informació rellevant. La realitat és massa complexa, massa canviant i massa concreta.

La informació que importa per decidir bé no és només la que es pot escriure en un informe. També és:

• el coneixement tàcit de qui porta dècades treballant en un ofici;
• els hàbits i preferències d’un barri o d’una comunitat;
• les intuïcions acumulades de qui ha vist com funciona realment una organització, més enllà del seu organigrama.

Aquest coneixement és dispers: està repartit entre milions de persones, i ningú no el posseeix sencer. Quan un centre pretén decidir-ho tot, ha de simplificar aquesta complexitat fins a fer-la irreconeixible.

Tant les economies totalment planificades com qualsevol organització excessivament centralitzada topen amb aquesta realitat. El problema no és només la bona o mala fe dels planificadors o dels directius, sinó la impossibilitat real de concentrar en un sol cervell —o en un sol comitè— la informació que, en una societat o organització descentralitzada, es processa a través de centenars o milers de decisions quotidianes.

b) Perquè dispersa el risc d’error

Un sistema molt centralitzat funciona com un monòlit: si es trenca un punt crític, s’esquerda tot.

Si un centre s’equivoca, l’error és massiu. En canvi, si hi ha molts nodes amb poder, els errors són parcials i reversibles.

Ho veiem clarament en el sistema energètic: quan un país depèn massa d’un sol operador, d’un sol tipus de generació o d’una xarxa excessivament centralitzada, una incidència pot convertir-se en una apagada general. Quan, en canvi, hi ha diversitat de fonts, d’operadors i de xarxes més distribuïdes, és més probable que una fallada es pugui aïllar.

La descentralització funciona com un sistema d’assaig i error distribuït: diferents comunitats, empreses o institucions proven solucions; les que funcionen es poden imitar, les que fallen es poden corregir sense enfonsar tot el sistema.

No és només una manera de diversificar la inversió econòmica; és sobretot una manera de diversificar la inversió institucional.

Lord Acton ho va resumir amb una frase que continua sent incòmoda i actual: «El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament.» Si sabem que el poder tendeix a concentrar-se i a corrompre’s, la qüestió central és distribuir-lo, descentralitzar-lo, perquè no arribi mai a ser absolut.

Si hi ha un àmbit en què la diversificació —és a dir, la idea que no es pot concentrar tota l’energia ni tot el poder en un sol espai— és evident, és el de les inversions. La diversificació és el principi fonamental que es recomana a qualsevol inversor que vulgui preservar i augmentar progressivament el seu patrimoni assumint el menor risc possible.

c) Perquè millora els incentius

Quan la decisió es pren lluny, els qui decideixen no assumeixen les conseqüències directes. Si s’equivoquen, sovint no passa res per a ells: la factura la paga algú altre.

Quan la decisió es pren a prop, és més difícil escapar al retorn de la realitat. Si decideixes malament, ho notes a la pell. Els incentius canvien:

• es redueix la temptació de fer només política simbòlica;
• perden atractiu les decisions orientades únicament a titulars o cicles electorals curts;
• és més car maximitzar beneficis privats a costa del bé comú, perquè la comunitat immediata en veu, literalment, les conseqüències.

En una economia realment descentralitzada, els qui prenen decisions —governs, empreses, cooperatives, professionals— s’enfronten a un feedback constant: si encerten, sobreviuen i creixen; si s’equivoquen, han d’adaptar-se o desaparèixer. En una estructura massa centralitzada, la responsabilitat es difumina: el cost es reparteix, però el poder de decidir es concentra.

El poder que no pateix les conseqüències de les seves decisions tendeix a ser irresponsable. La descentralització retorna la responsabilitat allà on es prenen les decisions. És aquí on rau la justificació del federalisme fiscal o del principi de subsidiarietat.

La descentralització, per tant, permet que la decisió s’apropi a on passen les coses i a on es genera aquesta informació dispersa. No es tracta de renunciar a tota coordinació, sinó d’assumir que les millors decisions són les que integren el coneixement local i no el suprimeixen.

Quan concentrem el poder, concentrem també la ignorància: demanem a un centre que vegi el que només es veu des de la perifèria.

d) Perquè augmenta la resiliència

Un sistema descentralitzat s’assembla més a una xarxa que no pas a un bloc únic: pot perdre nodes i seguir funcionant.

Això és vàlid per a:

• les democràcies: separació de poders, nivells de govern, institucions autònomes que es controlen mútuament;
• l’economia: petites i mitjanes empreses, cooperatives, propietat dispersa en lloc de gegants que “no poden caure”;
• la tecnologia: una internet oberta i distribuïda enfront d’infraestructures centralitzades i propietàries.

Com més distribuït està el poder, més costa que una sola fallada —tècnica, política o moral— derivi en una crisi sistèmica.

Conclusió: descentralitzar el poder abans que el poder ens distribueixi a nosaltres

Quan el poder es concentra —sigui en un govern, una empresa, una plataforma digital o un partit—, la diversitat s’empobreix: les decisions es prenen lluny, la informació es filtra, la iniciativa s’apaga. I encara que això pugui donar l’aparença d’una societat estable, en realitat la fa més fràgil.

Dividir el poder en contrapoders, distribuir-lo, va molt més enllà d’una estratègia econòmica eficient: és una necessitat vital.

La llibertat no s’obté a partir d’una idea abstracta, per bona que sigui, que depengui d’un poder benevolent o d’una utopia que no arriba mai, sinó de crear estructures i realitats concretes que impedeixin qualsevol poder de convertir-se en absolut.

Això vol dir aplicar el principi de subsidiarietat: que tot allò que es pugui fer a un nivell més proper al ciutadà no es faci des d’un nivell superior; que tot allò que pugui assumir la societat civil —des de persones individuals fins a entitats i organitzacions socials— no ho coopti un Estat central, delerós d’augmentar el seu control.

Quan el poder s’acumula, augmenta la por a la repressió —psicològica, laboral, política o econòmica—; quan el poder es distribueix, augmenta el sentit de responsabilitat i, al capdavall, les possibilitats de viure en llibertat.

El debat sobre la descentralització no és, en el fons, un debat tècnic. És una pregunta sobre fins a quin punt estem disposats a assumir la responsabilitat de decidir per nosaltres mateixos, amb els errors que això comporta. Centralitzar és més còmode: algú decideix per tu. Descentralitzar és més exigent: t’obliga a pensar, a equivocar-te i a respondre’n. Tal vegada per això la llibertat no s’imposa mai des de dalt, sinó que només es construeix, lentament, des de baix.