Incertesa, pèrdua de mesura i la temptació de la claredat

Vius el present amb una gran incertesa sobre el futur. És difícil d’explicar.
Durant dècades, el món et semblava relativament estable. No exempt de tensions, ni de guerres, però ordenat al voltant d’un equilibri recognoscible. D’una banda, tenies els Estats Units, de l’altra la Unió Soviètica, i entre un pol i l’altre semblaava que tot avançava a una velocitat i amb una estabilitat que et permetia fer previsions sobre el que faries quan complissis vint, trenta, quaranta o cinquanta anys. Per exemple, podies confiar, raonablement, que estudiar i treballar t’ajudaria a progressar —personalment i professionalment.

Avui aquesta sensació s’ha esvaït. És pràcticament impossible predir el futur més enllà dels propers sis mesos.
L’ordre mundial és en entredit. El domini nord-americà ja no sembla incontestable, la revolució tecnològica xinesa impressiona, i la invasió russa d’Ucraïna ha despertat Europa de la letàrgia post segona guerra mundial. El Pròxim Orient continua sent una ferida oberta. Tal vegada s’obri una nova etapa de comerç i estabilitat. Tal vegada no. 

Mai havies estat tan informat, i tanmateix mai havies sentit tanta confusió. Veus els fets, però et costa entendre els moviments, les inaccions, les passivitats. No saps ben bé cap on va el món i dubtes sobre si algú ho sap. Bascules entre la idea d’unes elits que ho controlen tot a la del caos i la irresponsabilitzat generalitzada.

Recuperar la llibertat amenaçada no hauria d’exigir gestes heroiques, sinó quelcom més discret i més exigent: construir autonomia econòmica i moral, formar part d’una xarxa de persones capaces de pensar per si mateixes, acceptar que la llibertat no ofereix respostes definitives.

Sigui com sigui, és fet que la globalització s’ha materialitzat definitivament.
Ja no és només que compris productes d’arreu; ara també convius amb persones d’arreu. En pocs anys, la teva ciutat s’ha omplert de nous habitants: d’Europa, d’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica; de noves llengües, de noves religions i nous costums. Per l’efecte d’uns i altres, el barri on vius ja no és el mateix. No ets racista en absolut i entens el dret que té tothom a moure’s lliurement, però hi ha alguna cosa que et grinyola, però no saps posar-hi les paraules adequades. 

Aquesta inquietud s’estén. La perceps en converses, en mirades, en silencis. I, com passa sovint, davant de la incertesa veus com emergeix amb força la necessitat de trobar culpables. Alguns assenyalen els immigrants, la religió -o la manca d’ella-, d’altres les elits o el capitalisme. Procures escoltar tothom. Comparteixes fragments d’algunes crítiques, però t’allunya el to, la negativitat i una simplificació que trobes excessiva. 

Tu no cerques culpables. Busques entendre la realitat que t’envolta, i —si és possible— entreveure sortides que no passin per la destrucció de l’altre.

Un dia cau a les teves mans un llibre sobre els anys trenta del segle XX. I no pots evitar preguntar-te com t’hauries sentit aleshores. Hauries viscut l’esfondrament sobtat d’imperis que havien organitzat la vida durant segles: el rús, l’austrohongarès, el prussià o l’otomà. Amb ells desaparegué una manera jeràrquica, tradicional, monàrquica i piramidal d’entendre el poder.

També hauries vist com la ciència i la tecnologia avançaven a un ritme vertiginós, com la secularització s’estenia arreu, com el món d’ahir s’esmicolava davant dels teus ulls. El vertigen hauria estat total.

És en aquest context d’incertesa extrema quan apareixen les grans ideologies totalitàries. Avui les veus amb la lucidesa que dona el temps. Però aleshores, potser també tu les hauries percebudes no com una regressió, sinó com una resposta moderna, eficient, fins i tot futurista. Al capdavall, prometien ordre, sentit, direcció. Claredat a canvi d’obediència.

Potser aleshores hauries vist el comunisme no com un sistema de control, sinó com una eina de prosperitat material compartida. O potser haguessis vist el feixisme no com una ideologia totalitària sinó com una manera de posar totes les energies al servei del poble, com un feix de branques que fa de la unió la seva força. O tal vegada aquests vist el nazisme, no com la barbàrie que va ser, sinó com una resposta tècnica i valenta, capaç de conjugar progrés, identitat i resistència a la mercantilització de tot. Qui sap…

Deixes de llegir i estableixes un paral·lelisme entre els anys 30 del segle XX i els anys 30 del segle XX que són a tocar.

I aleshores penses que la tragèdia dels anys trenta no va ser només l’extremisme polític. Va ser una pèrdua més profunda: la pèrdua de mesura. La pèrdua de confiança en la capacitat humana de jutjar, de dubtar, de limitar-se. Les societats van delegar la responsabilitat moral en sistemes que prometien seguretat absoluta. Van deixar d’exigir democràcia política i econòmica. Van deixar de construir llibertat des de baix, des del petit comerç, des de l’empresa petita i mitjana, des de l’autonomia quotidiana.

I aleshores penses que el perill avui no és que la història es repeteixi perquè mai ho fa exactament, però penses en el perill que, de nou, renunciem a entendre el món. Que deleguem el nostre criteri, la nostra llibertat de pensament, a canvi de relats simples que alleugen l’angoixa però empobreixen el futur.

I aleshores deixes el llibre, i penses que recuperar la llibertat amenaçada no hauria d’exigir gestes heroiques, sinó quelcom més discret i més exigent: construir autonomia econòmica i moral, formar part d’una xarxa de persones capaces de pensar per si mateixes, acceptar que la llibertat no ofereix respostes definitives. Que la llibertat exigeix paciència, prudència i el coratge de viure sense certeses absolutes.

---

Photo by Amsterdam City Archives on Unsplash