Al segle XIX, el ludisme pronosticava un món apocalíptic si les màquines assumien el control de la producció. La mecanització havia de destruir oficis, empobrir els treballadors i, fins i tot, trencar l’ordre social existent.

Certament, van desaparèixer feines i oficis concrets, i el patiment causat va ser real. Però també van aparèixer noves formes de producció i nous sectors. La societat no es va enfonsar. Simplement, va canviar.

Marx, per la seva banda, no dota les màquines d’una autonomia pròpia, però objectivitzà el capitalisme fins al punt de concebre’l com un sistema governat per lleis gairebé inevitables. En aquest marc, el conflicte de classes havia de conduir necessàriament a una societat sense classes, després d’una fase transitòria de dictadura del proletariat.

«Si no voleu revolucions, feu evolucions.»

Certament, el desenvolupament del capitalisme va generar situacions dures i, sovint, injustes. Però també és cert que l’esperança de vida i el nivell econòmic general augmentaren de manera notable. Tant és així que la revolució “inevitable” només es produí en el país menys capitalista de tots.

Així, les societats ni col·lapsaren ni es complí cap de les lògiques predeterminades. En tot cas, es complí allò que digué el català Jaume Balmes el 1843: «Si no voleu revolucions, feu evolucions.» Es van introduir mesures correctores; es van generar institucions i dinàmiques que, amb totes les imperfeccions, han permès millores reals per a molts: treballadors, empresaris, inversors.

Tant el ludisme com el marxisme compartiren una temptació: convertir processos humans complexos en dinàmiques gairebé inevitables que, si no es capgiren, ens aboquen a un desenllaç final —ja sigui l’apocalipsi o la redempció.

Avui, aquest impuls reapareix sota noves formes. Es parla de tecno-feudalisme: un món en què grans corporacions tecnològiques actuarien com a senyors feudals, mentre la resta ens convertiríem en serfs digitals. D’altres adverteixen d’un futur imminent en què les màquines s’independitzarien i utilitzarien la intel·ligència artificial contra nosaltres.

Ni jo ni ningú pot endevinar el futur. És possible que vinguin dècades difícils, com en qualsevol període de disrupció tecnològica. Però si el futur és impredictible, per què no imaginar-lo menys tràgic?

Tal vegada, la presència creixent de la tecnologia digital acabi generant una reacció contrària: una mena de revolució analògica. No com a rebuig absolut, sinó com a contrapès. El retorn a una conversa sense pantalles al voltant d’un cafè, a un concert íntim, a uns dies caminant per la natura sense interrupcions constants.

De fet, ja hi ha indicis. A països com Suècia, s’ha reobert el debat sobre la recuperació del paper i l’escriptura manual en l’educació.

Potser encara no estem condemnats del tot, ni a l’apocalipsi tecnològica ni a la seva idolatria. Potser, una vegada més, la humanitat trobarà un camí intermedi: adaptar-se als canvis, aprofitar-ne les oportunitats i, alhora, limitar-ne els excessos.

No és un camí perfecte. Però és, probablement, el més humà.

. . . . . . . .