Habitualment, el liberal d’esquerres no sap que és liberal d’esquerres.

De fet, no se sent gaire còmode en cap trinxera. Desconfia dels relats de salvació col·lectiva, de les certeses absolutes i de la necessitat constant de dividir el món entre bons i dolents. Defensa el pluralisme, la tolerància, els drets civils i les llibertats individuals. I entén la democràcia, amb tots els seus defectes, com la millor manera coneguda de resoldre pacíficament els conflictes.

La llibertat necessita recursos

Ara bé, en un mar de dubtes, parteix d’una convicció simple: la llibertat personal ha de ser el centre de qualsevol projecte emancipador. I aquesta llibertat no és només política. També és econòmica.

Ser no és tenir, però no tenir res no ens permet desenvolupar-nos com a persones de manera digna. No tenir res no ens fa més lliures sinó tot el contrari.

La propietat privada —allò que és propi—, els estalvis, una empresa, un habitatge o unes eines de treball són instruments de llibertat perquè redueixen la dependència d’un tercer.

La tradició republicana ho ha entès així durant segles: la independència material facilita l’autogovern, la llibertat d’opinió i la capacitat de resistir pressions, coercions o dependències excessives respecte de qualsevol persona o grup, sigui un empresari, un partit, un sindicat o qualsevol altra institució.

Aquesta idea es veu amb especial claredat quan parlem de l’emancipació de les dones. Els drets jurídics i polítics van ser imprescindibles, però la capacitat real d’exercir-los va créixer enormement quan milions de dones van disposar d’ingressos propis, feina, patrimoni i autonomia econòmica real.

Certament, la independència material no garanteix tota la llibertat, però és obvi que la dependència material la limita profundament. Per això una esquerra liberal no pot veure la propietat privada només com una font potencial de desigualtat. L’ha de veure també com una condició possible d’independència individual i desenvolupament personal. Tenir pot permetre ser; no tenir res no ens acosta necessàriament a la llibertat, sinó a la dependència.

La qüestió no és, per tant, abolir la propietat privada, pròpia de cadascú, sinó estendre-la. Fer possible que més persones puguin estalviar, tenir patrimoni, crear una empresa, adquirir eines de treball o disposar dels seus propis recursos.

Al capdavall, distribuir propietat és també distribuir poder.

La crítica d’una esquerra anticapitalista atribueix les desigualtats a un excés de mercat quan, en molts casos, el problema és precisament l’absència d’un mercat realment obert i participatiu en igualtat de condicions.

Defensar el mercat des de l’esquerra

Una esquerra liberal ha de perdre la por a defensar l’economia de mercat.

No perquè el mercat sigui perfecte, sinó perquè, malgrat les seves imperfeccions, constitueix una extensió de la llibertat personal en l’àmbit econòmic: persones que intercanvien, cooperen, emprenen, creen i decideixen sense necessitat que una autoritat planifiqui constantment la seva activitat.

Ara bé, el liberal d’esquerres creu que el mercat ha de ser tan lliure com sigui possible, accessible a tothom i sotmès a unes normes que impedeixin que quedi capturat per grups privilegiats. I ho creu perquè, paradoxalment, són sovint els grans grups econòmics els qui intenten restringir el mercat i la competència.

L’Estat, per la seva banda, no és ni un enemic ni una finalitat en si mateix: és un instrument al servei de les persones i de les seves llibertats.

Defensar el mercat, doncs, no significa defensar una o unes empreses en particular, sinó permetre que totes hi puguin participar. Tampoc significa afavorir cap concentració de poder econòmic ni cap privilegi, perquè una economia de mercat deixa de ser realment lliure quan apareixen monopolis, oligopolis, barreres d’entrada o connivències entre poder polític i poder econòmic.

Quan una gran empresa utilitza la regulació per dificultar l’entrada de competidors, quan rep privilegis, rescats o proteccions que no tenen els altres, o quan pot influir decisivament en les normes que haurien de regular-la, està alterant la llibertat de mercat i manipulant-la en benefici propi, empra la seva proximitat al poder polític per gaudir d’avantatges competitius.

Contra els monopolis, no contra el mercat

Part de la crítica d’una esquerra anticapitalista atribueix les desigualtats a un excés de mercat quan, en molts casos, el problema és precisament l’absència d’un mercat realment obert i participatiu en igualtat de condicions.

La prepotència d’alguns operadors limita la llibertat econòmica dels altres. Aquesta prepotència es manifesta a través de regulacions favorables, rescats, barreres per a petites i mitjanes empreses o la manca de suport al ciutadà-productor.

El mateix David Harvey -anticapitalista, descriu la tendència del capital a obrir mercats i, posteriorment, concentrar-los i monopolitzar-los, de la mateixa manera que ja Adam Smith advertia de la tendència natural dels comerciants a suprimir la competència per vies legals.

Aquesta observació, tanmateix, no obliga a rebutjar el mercat. Ben al contrari, una esquerra liberal defensarà el mercat en el camí d’un mercat realment lliure.

Això implica combatre els monopolis; evitar que els oligopolis bloquegin l’entrada de petits operadors; reduir barreres artificials; impedir la captura de les institucions per persones afins a certes empreses, grups empresarials o sectors econòmics específics. I, en positiu, assegurar que microempreses, autònoms, petites i mitjanes empreses puguin participar en les condicions més raonables possibles.

Una esquerra liberal, en definitiva, mai no pot ser antiempresa, sinó antiprivilegi. No és anticapitalista, sinó antimonopolista.

Hi ha, a més, una qüestió que l’esquerra no pot ignorar: la seva relació amb les classes populars.

Christophe Guilluy insisteix en la fractura creixent entre una part de les elits culturals i metropolitanes que continuen parlant en nom del poble i unes classes populars que cada vegada se senten menys representades per aquest discurs.

Una esquerra anticapitalista que deixa d’escoltar els qui viuen del seu treball, els petits propietaris, els autònoms, els empleats i les famílies que simplement aspiren a prosperar corre el risc de parlar de les classes populars sense parlar ja amb elles.

No es tracta de parlar en nom seu ni de convertir-les en víctimes permanents, sinó de facilitar-los recursos, propietat, oportunitats i capacitat real perquè puguin decidir, el més lliurament possible, sobre la seva pròpia vida.

En aquest sentit, una esquerra liberal no ha d’aspirar només a protegir les classes populars, sinó sobretot a empoderar-les econòmicament.

La llibertat és una: llibertat econòmica, llibertat política, llibertat religiosa, llibertat social i llibertat personal.

Més que redistribuir: distribuir capacitat de crear riquesa

Una esquerra liberal tampoc s’ha de conformar amb una política basada exclusivament en redistribuir renda. Si bé és una política necessària en determinades circumstàncies, és del tot insuficient, perquè és pal·liativa però no alliberadora.

L’objectiu ha de ser que com més persones millor tinguin capacitat directa de participar en la creació de riquesa.

Crear i consolidar una ciutadania econòmica, que no només s’expressi políticament en llibertat, sinó que també es desenvolupi econòmicament, en llibertat.

Una esquerra liberal no aspira només a tenir ciutadans que voten, sinó ciutadans que produeixen. Ciutadans que poden crear una empresa, treballar pel seu compte, participar en una cooperativa, invertir, generar ingressos, tenir patrimoni o aportar valor des de múltiples formes de propietat i activitat econòmica.

Una economia ciutadana, en definitiva, que sigui tan diversa com sigui possible, combinant empreses grans i petites, globals i locals, accionistes i cooperativistes, assalariats i autònoms, funcionaris i emprenedors, sense dependències excessives de grans grups o sectors empresarials.

L’objectiu no és que una forma substitueixi l’altra, sinó distribuir la capacitat de crear riquesa. Democratitzar l’economia des de la base, des de la capacitat de crear riquesa.

No més Estat, sinó millor Estat

Un Estat mínim de caire anarcocapitalista podria deixar bona part de la ciutadania exposada a la prepotència de grans grups econòmics. D’altra banda, un Estat omnipresent acabaria limitant la llibertat que, suposadament, pretenia protegir.

Entre aquests dos extrems hi ha una altra possibilitat: institucions fortes, eficients i inclusives, capaces de garantir regles clares, protegir la competència, preservar drets i ampliar l’autonomia ciutadana.

Cal, doncs, una administració que eviti els abusos del mercat i els abusos del mateix poder públic, que obri a la ciutadania mercats capturats i que distribueixi capacitat de decisió.

No es tracta, per tant, de substituir les multinacionals pels ministeris, ni els monopolis privats pels monopolis públics. Cal una administració catalitzadora, no controladora.

Es tracta de servir, de distribuir poder, a la gent.

Una esquerra moderna i optimista

Una esquerra liberal no ha de construir el seu discurs a partir de la sospita permanent.

No ha de veure tota riquesa com un problema.

Tota empresa com a explotació.

Tot mercat com a dominació.

Tota propietat com a privilegi.

Pot reconèixer les virtuts del capitalisme, la seva enorme capacitat de crear riquesa i ampliar oportunitats, i alhora assenyalar-ne els riscos: concentració, privilegis, captura institucional o desigualtat d’accés.

Pot defensar el mercat sense idealitzar-lo i pot defensar l’Estat sense idolatrar-lo.

Pot defensar la propietat sense complexos i estendre-la com a instrument alliberador.

El tarannà del liberal d’esquerres és, en aquest sentit, essencialment optimista i orientat a la cerca de solucions concretes: pensar en millores, ampliar oportunitats i crear condicions perquè més persones puguin desenvolupar les seves llibertats.

Una esquerra liberal que alliberi de les dependències, que creï oportunitats i que situï la llibertat econòmica al mateix nivell que la política, perquè la llibertat és una: llibertat econòmica, llibertat política, llibertat religiosa, llibertat social i llibertat personal.

Una esquerra liberal no parla en nom de la gent. Procura que la gent tingui prou llibertat, recursos i pugui parlar i actuar per ella mateixa.

Una esquerra liberal és aquella que torna a situar la llibertat al centre del desenvolupament personal i col·lectiu.

---

* Photo by Nadya Spetnitskaya on Unsplash.