La diferència entre esforç, valor i preu.

En ple segle XXI i en plena emergència de la IA, moltes de les discussions quotidianes sobre el capitalisme i l’economia continuen atrapades en una idea que sembla intuïtiva: si una persona ha treballat molt per produir una cosa, aquella cosa ha de valer molt. Sembla una qüestió de pura justícia.

Certament, és una intuïció poderosa i benintencionada, però malauradament també és una de les fonts més persistents de confusió econòmica.

Durant segles, nombrosos pensadors han explicat el valor de les coses a partir del treball que implicava produir-les. La idea apareix ja de forma parcial en Aristòtil, reapareix en diversos escolàstics, es troba en Adam Smith i arriba a la seva formulació més coneguda amb Karl Marx, la formulació del qual va arribar a ser tan influent que encara avui continua impregnant majoritàriament la manera d’entendre l’economia.

És el que s’anomena la teoria del valor treball.

Aquesta parteix d’una pregunta legítima: per què una cosa val el que val? La resposta tradicional, i que sembla lògica, és que el valor depèn del treball que ha implicat. Així, si una taula requereix deu hores de feina i una cadira cinc, la taula hauria de valer aproximadament el doble.

Adam Smith va obrir la porta a aquesta teoria. David Ricardo la sistematitzà i Marx la converteix en el fonament de la seva crítica del capitalisme. El resultat és que, encara avui, bona part de la societat segueix pensant que és el treball qui crea el valor, i que és d’aquest valor d’on el capitalista obté el benefici, de manera que és fàcil entendre que molts segueixin pensant que l’empresari “s’aprofita” dels seus treballadors.

Quan imaginem que els beneficis empresarials són una simple extracció del treball aliè, continuem dins del mateix marc conceptual.

I tanmateix, malgrat que aquesta idea estigui tan profundament encardinada en la nostra mentalitat, la nostra pròpia experiència quotidiana ens mostra constantment que les coses no funcionen així.

Jo, per exemple, puc dedicar una quantitat enorme d’hores a fabricar una màquina que no necessita ningú, mentre que un informàtic espavilat pot trobar una solució informàtica de manera relativament fàcil i ràpida a un problema que té una empresa. Qui ha creat més valor?

Si el valor depèn exclusivament del treball, la resposta és evident: jo. I tanmateix, tots intuïm que la resposta correcta és la segona.

El valor, per tant, no depèn de l’esforç invertit sinó de la utilitat percebuda per altres persones.

A finals del segle XIX, l’economista austríac Carl Menger i altres pensadors marginalistes arribaren a una conclusió revolucionària…: les coses no valen perquè hi hàgim treballat, ben al contrari, hi treballem perquè tenim l’expectativa que algú les valorarà.

El valor, doncs, no es genera ni en els objectes ni en el procés de producció. Es genera en la ment del potencial consumidor o a través d’un exemple: una ampolla d’aigua pot tenir un preu irrisori en una ciutat plujosa i un valor immens enmig del desert. El treball necessari per produir-la és el mateix; el valor, no.

Quatre segles abans de Menger, Ibn Jaldún ja percep que el valor és una relació entre objectes i persones. Retirat el 1375 a la fortalesa de Qal’at Ibn Salama, a l’actual Algèria, Ibn Jaldún observà que els preus variaven en funció de l’abundància i l’escassetat. És a dir, de la demanda. En la seva Muqaddima, una obra destinada a comprendre per què les civilitzacions prosperen i decauen, va descriure com els mateixos béns podien tenir valors diferents segons les ciutats, les poblacions i les circumstàncies socials.

Sense arribar encara a formular una teoria subjectiva del valor en sentit modern, Ibn Jaldún comprèn que el treball és indispensable per produir riquesa, però també que el mercat no remunera simplement hores de feina. Remunera allò que altres persones desitgen.

La teoria subjectiva del valor capgira, doncs, completament la direcció de la causalitat. No és el treball qui crea el valor. És el valor percebut qui determina quins treballs val la pena realitzar.

Ara bé, afirmar que el valor econòmic és subjectiu no significa que tot es pugui reduir al mercat. L’amistat, l’amor, la dignitat, la bellesa, la fidelitat o la veritat també tenen valor, un valor immens, però no són béns que comprem i venem.

Els mercats poden ser espai extraordinaris per “decidir” de manera col·lectiva i espontània alhora quines coses tenen valor econòmic i quines no, però no són l’única font de valor d’una societat. Les famílies, les amistats, les tradicions, les comunitats religioses o culturals i les institucions cíviques també creen valor, encara que no aparegui en cap preu. 

Confondre, per tant, el valor econòmic amb el valor humà és un error. Però confondre el valor humà amb el valor econòmic també ho és. 

En definitiva, la teoria subjectiva del valor no pretén, per tant, explicar el sentit de la vida. Tan sols procura respondre una pregunta més modesta: per què unes coses tenen un preu i unes altres en tenen un de diferent en un mercat?. 

La persistència d’un error

Tanmateix, en ple segle XXI, bona part de la societat continua pensant en termes de valor treball. Quan sentim que un salari és “injust” perquè algú “treballa més”, sovint estem utilitzant aquest esquema mental; quan afirmem que un artista mereix una determinada remuneració perquè ha dedicat anys a la seva obra, fem el mateix; quan imaginem que els beneficis empresarials són una simple extracció del treball aliè, continuem dins del mateix marc conceptual.

Però el mercats, és a dir, els milions de persones que prenem decisions quotidianes, no remunerem principalment l’esforç. Remunerem la capacitat de satisfer necessitats humanes. Aquesta realitat pot agradar-nos, o no. Podem considerar-la justa, o injusta. Però ignorar-la no farà desaparèixer els problemes, com estem veient en l’àmbit de l’habitatge. Al contrari, sovint impedeix entendre’ls i, en conseqüència, resoldre’ls.

Tal vegada, en lloc d’alimentar visions apocalíptiques sobre l’economia de mercat, ens convindria recuperar Ibn Jaldún i recordar una idea senzilla: el valor de les coses és subjectiu. Depèn de les necessitats, els desitjos i les circumstàncies de cada persona.

I, seguint la seva estela, mirar d’entendre el món tal com funciona en realitat. I a partir d’aquí, parafrasejant Jaume Balmes, fer les evolucions oportunes, que ens evitin a tots plegats noves i tràgiques revolucions.